COMPLIR PER SOBREVIURE: QUAN LA NORMATIVA DESBORDA L’EMPRESA
Avui, complir la llei ja no és només una obligació legal: és una cursa d’obstacles que ofega la gestió diària.
Les empreses —sobretot les petites i mitjanes— es veuen obligades a desplegar Plans, Protocols i Sistemes que sovint tenen més de tràmit burocràtic que d’utilitat real.
En les darreres dècades, les empreses han vist com es multiplicaven les normatives en àmbits com el Compliance, la Igualtat, els drets LGTBI o la Protecció de Dades. Són regulacions necessàries, sí, però sovint s’han implantat de manera que generen una càrrega difícil de sostenir i amb un impacte pràctic, en molts casos, escàs.
Ara bé, no són opcionals: s’han de complir.
Els Codis Ètics, els Canals interns i els Protocols de denúncia han deixat de ser patrimoni de les grans corporacions. Avui, qualsevol mitjana empresa que vulgui minimitzar riscos legals ha de comptar amb aquestes eines. Un exemple clar és la Llei 2/2023, que obliga a tenir un Canal Intern de denúncies amb garanties efectives.
El veritable repte? Que aquestes obligacions no es quedin en paper mullat. Cal que siguin útils, entenedores i segures per a tota l’organització. I això, sovint, amb recursos molt limitats.
Els Plans d’Igualtat —obligatoris des del Reial decret 901/2020— han deixat de ser una opció. Però el que s’exigeix no és tant la igualtat efectiva, sinó una càrrega documental immensa: negociacions complexes, diagnòstics estadístics i tràmits que sovint superen els recursos de qualsevol departament intern.
El Pla s’ha de negociar, registrar, aplicar, seguir i auditar. I tot això, amb equips que sovint no tenen ni el temps ni la formació necessària.
Amb el Pla LGTBI passa exactament el mateix. La Llei 4/2023 i el Decret 117/2023 obliguen a fer una diagnosi, crear una Comissió Negociadora, oferir formació i establir protocols d’actuació.
El problema? Moltes empreses no tenen ni tan sols un departament de recursos humans. Es troben davant d’una normativa legítima, però mal comunicada i sense suport tècnic per aplicar-la.
I, com si no fos prou, la Protecció de Dades personals és una altra assignatura pendent. Plans d’Igualtat, Canals de denúncies i Protocols contra l’assetjament impliquen tractar dades personals —sovint molt sensibles— i moltes empreses no en són ni conscients.
Però la ignorància no eximeix de responsabilitat, i les sancions poden ser molt elevades —com la multa de 70.000 euros imposada per l’AEPD a una empresa per no tenir un Canal de Denúncies.
La regulació actual és cada cop més densa, fragmentada i exigent. Incomplir-la no és una opció. Però sí que hi ha marge per convertir aquesta obligació en una oportunitat: revisar processos, ordenar la informació, enfortir la governança i, sobretot, generar confiança.
La pregunta és clara: volem que les empreses simplement compleixin, o volem que entenguin la norma i la facin seva?
Amb sentit comú i el suport tècnic adequat, complir pot deixar de ser una càrrega per esdevenir una autèntica palanca de canvi. Però per fer-ho possible, cal menys paper i més recolzament.
Però hi ha una realitat incòmoda que no podem ignorar: molts d’aquests requisits s’han implantat amb poc diàleg i encara menys pedagogia .El resultat? Empreses que compleixen per por… o que no compleixen fins que arriba la multa.
Les pimes no demanen menys exigència; demanen més claredat. Demanen que algú pensi en elles quan es redacten normes pensades, massa sovint, per a estructures que no tenen.
Si volem empreses responsables, ajudem-les a ser-ho. No les ofeguem amb burocràcia.
És hora de passar del “checklist” al compromís real. Perquè si complir només serveix per cobrir l’expedient, estem perdent una oportunitat… i ofegant el teixit empresarial pel camí.
